Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris estrelles. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris estrelles. Mostrar tots els missatges

dijous, 7 d’agost del 2014

¿Por qué tililan las estrellas?


Las vemos parpadear por la distorsión que nuestra atmósfera produce sobre los rayos luminosos que nos llegan de ellas 


Si observan el cielo en una noche despejada (y sin contaminación lumínica; es decir, fuera de las grandes ciudades), podrán ver cómo una infinidad de puntitos blancos llenan el firmamento. Y si se fijan aún más se darán cuenta cómo unos parecen parpadear y otros no. ¿A qué es debido esto? Bien, en primer lugar hemos de decir que las estrellas son las únicas que titilan, mientras que los planetas permanecen como puntos fijos en la bóveda celeste. La razón por la que vemos parpadear a las primeras es debido a la distorsión que nuestra atmósfera produce sobre los rayos luminosos que nos llegan de ellas. A medida que la luz de una estrella (que es en realidad radiación) va atravesando cada una de las capas de la atmósfera terrestre, se va refractando y cambiando de dirección, puesto que cada una de estas capas tiene turbulencias, temperatura y una densidad diferente, motivo por el cual parece que titile. 

Realmente, nuestros ojos perciben un haz que cambia continua y rápidamente de posición en el cielo y por eso nos da la sensación de brillo continuo. Esto es un quebradero de cabeza para los astrónomos porque este efecto distorsionador de la atmósfera (llamado seeing) afecta a las observaciones de objetos astronómicos, por eso el telescopio espacial Hubble se situó en el espacio. 

No me olvido de los planetas (del Sistema Solar). Estos aparecen como puntos más grandes y no centellean porque al estar más cercanos a nosotros que las estrellas, presentan una superficie y un haz mucho mayor que no se ve afectado por estas perturbaciones. El dato curioso es que, si pudiéramos ver las estrellas desde el espacio, su luz permanecería inmóvil puesto que no tendríamos la influencia de la atmósfera.


Autor: Jovi Esteve
Publicado en: El País

dimarts, 29 de juliol del 2014

El canto de las estrellas: Sistema solar




El Sistema Solar es un sistema planetario en el que se encuentra la Tierra. Consiste en un grupo de objetos astronómicos que giran en una órbita, por efectos de la gravedad, alrededor de una única estrella, conocida como el Sol, de la cual obtiene su nombre. Dicha estrella central, mayor componente del sistema (representa más del 99,85 % de la masa), genera su energía mediante la fusión de hidrógeno en helio, dos de sus principales constituyentes. Según la teoría más aceptada hoy en día, el sistema solar se formó hace unos 4600 millones de años a partir del colapso de una nube molecular que lo creó. El material residual originó un disco circumestelar protoplanetario en el que ocurrieron los procesos físicos que llevaron a la formación de los planetas. El Sistema solar se ubica en la actualidad en la Nube Interestelar Local que se halla en la Burbuja Local del Brazo de Orión, de la galaxia espiral Vía Láctea, a unos 28 000 años luz del centro de esta.

dijous, 6 de febrer del 2014

Estrelles d'Orió

10feb04_430

AQUESTA NIT DE5 FEBRER 2014

Ahir , parlem de l'estrella brillant d'Orió Betelgeuse . Avui ... l'estrella brillant Rigel.
Abans que pugui trobar Rigel, vostè necessita saber com trobar Orió. Les tres estrelles blau-blanques brillants del Cinturó d'Orió són fàcils de detectar. Com es veu des de l'hemisferi nord, aquesta línia compacta d'estrelles es troba al sud fins al cel sud-est a boca de nit. És més cap al cel del nord per als observadors de l'hemisferi sud. No importa on vostè està, si es mira fora a la nit ara, el més probable és el patró que va a reprendre a terme serà Orion!
És possible observar dues estrelles més brillants que Orió - Betelgeuse i Rigel - lodge a la mateixa distància per sobre i per sota del cinturó d'Orió. Rigel es mostra en el gràfic d'avui. Mirar cap enrere enla carta d'ahir per veure Betelgeuse.
Vegem de nou Rigel. Com que es troba a uns 775 anys llum de distància, Rigel ha de ser intrínsecament extraordinàriament lluminosa brillant tan intensament en el nostre cel. Si aquesta estrella era tan a prop com el nostre sol, seria eclipsar el sol al costat de 40.000 vegades!
Encara que tant Rigel i Betelgeuse són sols supergegants extremadament lluminosos, el contrast de color marcat entre aquestes dues estrelles fa Betelgeuse i Rigel fàcilment distingibles. (Intentabinoculars , si no pots distingir els colors a simple vista.) Betelgeuse té un to vermellós, mentre Rigel brilla blau-blanc. Per cert, el color d'una estrella és molt revelador de la seva temperatura superficial.Les estrelles vermelles són frescos (2000-3500 graus Kelvin ) i en la tardor dels seus anys, mentre que les estrelles blaves i blau-blanques són calents (més de 10.000 K) i els joves, en l'apogeu de la joventut.
Els astrònoms creuen que les estrelles supergegants vermelles i blaves tant volar en les explosions de supernoves, encara que en algun moment es va pensar que només supergegants vermelles ho van fer. Busqui Rigel, l'estrella blava supergegant d'Orió, als peus d'Orió aquesta nit!
Al febrer 2014 l'nit, les estrelles d'Orió Betelgeuse i Rigel s'alineen, o gairebé line up, amb el planeta Júpiter enlluernador.
Al febrer de 2014, les estrelles d'Orió Betelgeuse i Rigel s'alineen, o gairebé line up, amb el planeta Júpiter enlluernador.
Que Júpiter et guiï Orió i les seves estrelles brillants al febrer de 2014. Si no està familiaritzat amb la constel · lació d'Orió, l'any 2014 pot deixar que el súper brillant planeta Júpiter t'ajudi. Júpiter és l'objecte d'estrella més brillant al cel de la tarda, i és a prop d'Orion ara al cel. De fet, les estrelles Betelgeuse i Rigel - estrelles més brillants d'Orió - s'alineen, o gairebé, amb Júpiter en aquests febrer 2014 nits.
Veure Mercuri en la direcció posta de sol a principis de febrer de 2014.  L'arc dels punts de lluna creixent cap a ella en la foscor i / o caiguda de la nit.
Veure Mercuri en la direcció posta de sol a principis de febrer de 2014. L'arc dels punts de lluna creixent cap a ella en la foscor i / o caiguda de la nit.
Veure Mercuri en la direcció posta de sol el 5 de febrer de 2014. El planeta Mercuri - planeta més interior del sistema solar - és a l'oest després de la posta de sol en aquests febrer 2014 nits.Moltes persones mai veuen Mercury perquè es manté prop del Sol en el nostre cel. Per atrapar, la, mira a l'oest i prop del punt de la posta del sol a l'horitzó de 60 a 75 minuts després de la posta del sol . Prismàtics poden ser útils. Com que tant la Lluna i Mercuri resideixen prop de la eclíptica - el camí de la lluna i els planetes - el "arc" de la lluna quart creixent serà apuntant en la direcció general de Mercury.
Conclusió: Aquest post descriu com localitzar brillant estrella blava-blanca Rigel d'Orió. I li diu com trobar Orion usant Júpiter en aquests febrer 2014 nits. A més ... no és massa tard per buscar Mercury després de la posta del sol.

diumenge, 8 de desembre del 2013

Oh, Be And Fine Girl. Kiss Me





O; B; A; F; G; K; M


Oh, Be And Fine Girl. Kiss Me.


Oh, se una buena chica y dame un beso.



Gracias a Ana María Mateos de Astroalcoy por compartirlo.




dijous, 18 de juliol del 2013

Las estrellas: Origen de los elementos



El Big-Bang dió origen al universo y con ello origen al espacio y al tiempo. Se estima que había una esfera con un diametro de 10 (-28) cm con una densidad de 10(96)g/ml. y una temperatura de 10 (32)°K. En pocos segundos el universo se expandió, gestando neutrones, protones y electrones. En los minutos siguientes, el universo se convirtió en un verdadero reactor de fusión creando los primeros núcleos atómicos más pesados que los protones: Deuterio, Helio-3 y He-4. Transcurridos unos 10 min más del 10% de la masa del universo existía como Helio. Despues de unos millones de años surgieron las fuerzas gravitacionales que congregaron las particulas cósmicas, dando origen a las estrellas más primitivas. En las estrellas con masas de 10 a 100 veces mayores al Sol se desarrollaron en tiempos remotos una serie de etapas de formación de elementos en conjunto con una contracción de las estrellas.

divendres, 3 de febrer del 2012

Com naixen i creixen les estrelles



En este programa se habla del ciclo de vida de las estrellas, se explica qué es una estrella, cómo eran las primeras estrellas y como son las generaciones posteriores de estrellas, de los sistemas planetarios, el Sol y el sistema solar, de otros sistemas planetarios (planetas extrasolares), y de la evolución y final de las estrellas con la explosión de supernova, las estrellas de neutrones y los agujeros negros.INTERVIENEN: Amalia Willaert Torres, profesora del Departamento de Física de los Materiales. Facultad de Ciencias. UNED; Benjamín Montesinos Comino, investigador en el Centro de Astrobiología. CSIC-INTA.